TRENCAR LA NORMA per CARLES HAC MOR

De poc més ençà del Romanticisme, l'aventura de l'art ha passat per tots els tràngols que eren inimaginables abans que comencés a posar-se en qüestió la representació, la mimesi. I per aquesta raó, To Gallardo no és mimètica de res, ni tan sols de si mateixa. En efecte, ella no es repeteix mai si no és per transgredir ben notablement allò ja fet i que així esdevé incognoscible, és a dir, del tot diferent de la imatge de què ha partit, o a vegades no tant distinta, per bé que sí enriquida o depurada a bastament. Segurament en una tan extrema actitud rau la clau de la dinàmica imparable del seu treball, la qual, al seu torn, ve a ser el secret de la varietat en la seva obra, sempre dins un estil personal inconfusible. Diríeu que ella no pot deixar de fer art, tothora empesa per la seva pròpia obra, com si la inspiració li vingués exclusivament del seu anar fent peces i més peces, i això és admirable.

Tres referents podrien emmarcar l'art de To Gallardo, amb el benentès que tal vegada per ella són inconscients. Un n'és el Suprematisme en els seus vessants menys radicals, tot i que derivats de l'ucrainès Malèvitx, com és el cas de la pintura de Joaquim Llucià, el malaguanyat artista de Vidreres, de resultats ben allunyats de Gallardo, si bé amb arrels similars. Un altre antecedent de les estructuctures i desestructures gallardianes fóra l'art de l'uruguaià i català Joaquim Torres Garcia, amb les seves superfícies organitzades amb rebuig de la perspectiva i en les quals, amb pictogrames fàcils de descodificar, totes les parts, com s'ha ben dit, es relacionen entre si i amb el tot. I encara hi ha una tercera referència per al quefer de To Gallardo: la important i cèlebre "descomposició definitiva" de l'espai pictòric en el gironí Torres Monsó.

Sense els prejudicis immanents a les tradicions artístiques ni tampoc amb les parcialitats pretesament superadores de tot l'establert, mirar una exposició de To Gallardo pot resultar una vivència estètica que no s'exhaurirà ni amb moltes altres visites, precisament per la diversitat i variacions múltiples a què hem al·ludit. I hem escrit mirar, però hi podríem haver posat veure, car les obres de To Gallardo permeten una percepció distreta, com l'apuntada per Walter Benjamin, o sigui, no exigeixen pas necessàriament una contemplació, cosa que tanmateix no exclouen gens, ans de tot en tot admeten de ser vistes i no vistes, com aquell qui diu. I aquesta característica, la seva lleugeresa, que no és pas naïf, la puixança pictòrica, la intuïció cromàtica i la geometria o antigeometria particular de les seves composicions, distancien totalment To Gallardo d'un mer decorativisme eixorc.